top of page

Sant Jordi va arribar i Santa Barbara se'l va emportar

Per a tots els que vivim a Catalunya Sant Jordi és un dia molt especial, un dia que tots esperem amb il·lusió, els carrers s'omplen de roses i llibres.Com si es tractés d'un pelegrinatge tots recorrem les paradetes a la recerca d'aquesta rosa que farà feliços els nostres éssers estimats i buscarem aquest llibre que omplirà les nostres vides d'intrigues, amors o ens traslladarà a llocs remots.

Per nosaltres Sant Jordi, és tot això i una mica més.Tots com si fóssim un posem les nostres il·lusions a la nostra paradeta, aquella que mostra tot el que les nostres mans són capaces de crear, aquella que no només ofereix artesania al·legòrica d'aquell dia, perquè cada rosa, cada punt de llibre i cada peça representa una aportació a una causa que ens uneix: la millora de la qualitat de vida dels que vivim amb Esclerosi Múltiple.

Com un rellotge perfectament engranat abans de les 9h, la maquinària es va posar en marxa i a les 9:30h.la nostra paradeta ja estava llesta i tots preparats per viure un dia especial.

Fins a les 12:00h tot transcorria amb normalitat i fins i tot el sol es va deixar veure. De sobte, uns núvols negres lluny avisaven, va arribar la pluja, però no de qualsevol manera, per moments semblava que el cel queia en forma d'aigua. Tot i l'arribada de Santa Barbara a la paradeta ningú no es va moure, l'equip va continuar funcionat. Francisco des de la terrassa del bar, on havia instal·lat la seva capella, resava a tots els déus perquè allò parés, Sílvia com si volgués fer parapent agafada amb força una de les potes de la carpa, l'altra l'enganxo Josep, mentre l'aigua anavapujant i l'embornal més proper no empassava.

Mentre com si no passés res l'Esther i l'Elsa als seus llocs per si algun client marí o amfibi desitjava comprar alguna rosa de paper al mig d'aquest torrent, que fa mal no haver fet paraigües o impermeables de roses. Tot semblava perdut, l'aigua seguia pujant, Pilar, Tomas, Lourdes, Antònia, Katy, Martí, Isa i Ismael es van refugiar sota la cornisa d'un banc, sí d'una sucursal bancària!, per fi vam entendre els beneficis de la banca. Jo també vaig convertir la meva cadira en una petita barca de motor i malgrat la dita, el capità l'últim, jo me'n vaig anar el primer al banc.

Quan vaig tornar el cap, allà hi havia en Josep amb una escombra tremolant aigua, a poc a poc va aconseguir que l'aigua no arribés als postapeus d'Esther, com si es tractés d'un cavaller salvant la seva donzella.

Altres van córrer a la capella, on es trobava Francisco acompanyant-ho en les seves oracions.

Fora com fos al final la paradeta de Treball de Vida va resistir, no només una tempesta sinó totes les que van venir, on Mayte, Belen, Alex i Ana van agafar els comandaments fins a les 19:30 hora en què vam aixecar l'àncora buscant altres mars.

Sant Jordi on vas estar?, aquest any te'n vas anar quan va venir Santa Barbara.

Moraleja, la tripulació va estar unida i compromesa i aquest vaixell no el va enfonsar ni Santa Barbara beneïda.

PD.Aquesta història no hagués estat possible sense la intervenció estel·lar de Nando, Baldo, Mario, Candela, Paco i tots els que amb tant afecte van passar per allà malgrat no portar paraigua.


23 views0 comments

Comments


bottom of page