top of page

La història del dia abans a un tast de xocolates al Born

Corria el mes de gener o potser el de febrer de l'any 2020, quan es va decidir programar la visita al Museu de la Xocolata i al barri del Born, fins i tot es van arribar a fer les reserves.Tot estava preparat i la majoria de nosaltres il·lusionats per gaudir de la xocolata i de la història i llegendes del Barri del Born.Quedaven poques setmanes, quan de cop i volta, les nostres vides canviarien radicalment, comencem a sentir la paraula COVID, alguns li van afegir el 19. Cap podíem imaginar el que aquesta paraula tancava i menys els mesos que vindrien.Des de la Xina ens arribaven notícies d'un virus, potser la llunyania, potser el nostre desconeixement ens posava en lloc segur fora del perill, però com si es tractés d'una metxa en poques setmanes a les Illes Canàries es localitza un primer cas i a partir d'aquí els nostres informatius no han deixat d'informar fins avui de les xifres de casos, d'incidència, de morts...

Va seguir un confinament, mai el nostre món es va fer tan petit, mai les nostres finestres i els nostres balcons, els que tinguessin, van representar tant, una mica o molt d'aire, una via d'escapament, un lloc on viatjar, un escenari on cantar o tocar un instrument, també un lloc on aplaudir a les 8 cada tarda tots aquells que lluitaven per les nostres vides, jugant-se la seva, tots aquells que avui han tornat a l'oblit, a tots aquells que sense mitjans ni protecció es van enfrontar a una cosa tan petita però alhora tan perillós, a aquells que van ser per a molts l'última persona que els hi va agafar les seves mans, que els va donar confort i amor a través de les seves paraules, herois els cridem. El teletreball es va fer normal, el plasma ja no era només cosa de Rajoy, tots ens vam sumar i també vam obrir aquesta finestra, la de les nostres pantalles, la bretxa digital va desaparèixer, fins i tot els nostres iaios es van apuntar a això del streaming. Uns dies classes de cuina, uns altres una mica de ioga, vam aprendre a conviure a conciliar, si un estiu junts diuen que trenca parelles, un confinament junts podia suposar també el final de l'amor, però res d'això, també vam aprendre que en les coses dolentes també hi ha moments feliços i que quan volem davant de l'adversitat ens fem més forts o potser més humans.

Per fi es van obrir les portes i primer van sortir els nens, després els esportistes perquè de sobte tots érem esportistes, tan esportistes que alguns van estrenar el xandall d'Adidas que els van regalar amb motiu dels jocs olímpics del 92, no importava la moda el que era important era sentir-se lliure, qui ens hagués dit que sortir al carrer, que passejar tindria tant de valor.

Els bars i restaurants seguien tancats, Espanya amb els bars tancats! si ens ho diuen abans d'això, haguéssim presagiat una vaga general, els sopars amb disco i amb aforament limitat es van celebrar als menjadors, els estudiants es van oblidar de sumar i van entendre que això de l'aforament era multiplicar i no restar, molts amb l'afany de lligar, van lligar un bon COVID. Això de viatjar es va convertir en un somni, en un desig, no hi havia rics ni pobres, tots amb dret al mateix, encara que això no va agradar i als barris de classe alta van reclamar llibertat per poder continuar viatjant, menjant en luxosos restaurants i per suposat practicant el golf.

Van arribar les vacunes i vam respirar, ens tocava esperar torn, encara que de nou algun polític i algun capellà que un altre li van saltar, estrany que fossin novament aquests professionals els que s'aprofitessin. Però de mica en mica va arribar, primer una, després una altra i fins a tres, qui ho diria en un any i mig gairebé tots vacunats, si gairebé tots, perquè alguns no volien inocular-se un xip o ser conillets d'Índies (si ja sé que són conills però a aquests és millor anomenar-los conillets), mentre que molts milions en països subdesenvolupats segueixen esperant la primera dosi, de la de reforç ni parlem, perquè fins i tot a les vacunes hi ha classes, no dic socials sinó d'éssers humans, total si no en tenen posar-se les bàsiques perquè donar-los la del COVID i encara alguns diuen que malament es viu per aquí, ara que hi ha molts que volen tornar a viatjar, potser unes vacances a països en vies de desenvolupament (que queda més fi) a all inclusive, és dir amb tot el que hi ha: Misèria, manca d'aliments, manca d'aigua, de medicaments, guerres... no els vindria malament.

Bé i després de tot això dir-vos que el passat dissabte 19 de març i com si es tractés d'un miracle vam poder realitzar el nostre tast de xocolates i conèixer les llegendes del Born. Qui ens hagués dit que entre la reserva de la visita i que la féssim anàvem a viure una Pandèmia, una erupció volcànica i fins i tot una guerra. Sabeu el millor, que mai una porció de xocolata em va donar tanta felicitat.

Posdata: Aquest petit relat està dedicat als que alguns no oblidem: Gràcies!! i tots aquells que fins i tot sense confinament, segueixen confinats a casa per les nombroses barreres físiques que la societat els imposa, començant a les portes de casa. Ara que hem après el valor que té poder sortir i sentir-nos lliures, empatitzem, tornem la vista enrere i trenquem totes aquestes barreres. Que bonic això de Que ningú quedi enrere!, quants van quedar enrere i quants continuaran quedant.

5 views0 comments

Comments


bottom of page